El passat diumenge 9 de novembre Catalunya va viure una jornada històrica de mobilització a favor al dret a decidir. Els més de 2,3 milions de participants en la consulta van ser una contundent resposta davant dels atacs i prohibicions de l’Estat central en contra de les aspiracions democràtiques que es venen expressant des de 2012 en les successives Diades i en altres mobilitzacions del moviment a favor del dret a l’autodeterminació.


Aquesta resposta massiva es va donar malgrat la campanya d’amenaces llançada pel Govern del PP i la Fiscalia. Pressions que van arribar fins i tot als directors dels centres d’ensenyança als que la Delegació del Govern va amenaçar si cedien les claus i van intentar que els Mossos identifiquessin als voluntaris responsables d’obrir els centres.

També es va realitzar tot i la política d’Artur Mas de les últimes setmanes. Davant de cada envestida del Govern del PP, el Constitucional i el Suprem, Mas ha donat un pas enrere. La consulta del 9N partia ja descafeïnada per la Llei de Consultes aprovada en el Parlament per tot el bloc sobiranista. Quedava reduïda a un acte consultiu. Mas a més va decidir atacar la suspensió del Constitucional i transformar-la en un procés de participació ciutadana. Fins a l’últim moment va mantenir els dubtes de com seria la consulta i deixava corre les amenaces de l’Estat central amb l’ajuda dels seus consellers, com quan el d’Interior, Espadaler, va manifestar que els Mossos obeïren tot requeriment dels fiscals i jutges.

El 9N es va desenvolupar entre aquestes dues parets. El Govern central ha fet tot el possible perquè no pogués dur-se a terme. Quan ara parla de què no es van donar les garanties jurídiques mínimes (cens, meses electorals per sorteig…) no pot ser més hipòcrita, doncs llavors les seves impugnacions foren les que ho impediren. El Govern de Mas ha fet tot el possible perquè la consulta fos un èxit contingut, que no excedís el seu full de ruta de negociació i, així, evitar el xoc de trens amb el Règim del 78. A més d’acatar les limitacions imposades per l’Estat espanyol es va auto-imposar les pròpies, com el reduït número de centres de votació que van fer que s’acumulessin llargues cues de votants o barreres tècniques que van impedir a molts exercir el seu vot.

Tot i aquests límits es va assolir un número de votants pròxim al de convocatòries oficials com els referèndums sobre la Constitució europea l’any 2005, l’Estatut de 2006 o les passades eleccions europees de maig. Es van expressar un 35% dels potencial votants. Un 80% dels votants es van decantar pel Si Si i un 10% pel Si No. Aquests percentatges han de llegir-se en el marc de la situació imposada. El Si Si era vist per molts com la opció que millor representava el rebuig de les prohibicions de l’Estat central. Però no hi ha dubte de què l’independentisme s’està enfortint i que aquesta és una de les raons per les quals l’Estat Espanyol no tolerarà que es pugui dur a terme un veritable referèndum d’autodeterminació.

Tots aquests obstacles van evitar que la consulta es pogués transformar en un veritable referèndum en el que s’expressés la voluntat del poble català respecte a la seva relació amb l’Estat central. Però no van poder evitar que es visqués la major mobilització fins avui a favor del dret a decidir. El 100% dels vots van ser una “impugnació” al centralisme opressiu representat pel PP, el PSOE, la Corona i la Judicatura.

Artur Mas prepara ja el dia després tractant de capitalitzar el 9N per imposar el seu full de ruta. Vol reprendre el camí del diàleg i la negociació amb el Govern central. Mas i CDC estan aconseguint relegitimar-se gràcies a aconseguir el lloc capdavanter del procés que els han cedit la resta de forces del bloc sobiranista. Sobre aquesta posició es vol imposar unes plebiscitàries amb la llista conjunta amb ERC i entitats sobiranistes, que facilitin la constitució d’un govern d’unitat per obrir un procés de negociació amb l’Estat central i de passada aplicar els plans d’ajust que té a l’agenda. El seu pla pretén seguir allargant els terminis, apostar a que això desgasti el moviment i la seva capacitat de mobilització (quelcom que no s’ha aconseguit encara) i veure si el Govern central que surti de les eleccions del 2015 ofereix alguna reforma constitucional i una negociació en la que intercanviar el dret d’autodeterminació per alguna quota major d’autogovern.

Par assolir això, Mas no escatimarà en reclamacions demagògiques sobre el dret dels catalans a poder exercir de forma efectiva el seu dret a decidir, com ho fa ara amb el seu ultimàtum de 15 dies a Rajoy per pactar un referèndum com l’escocès. En última instància el que enfronta a Rajoy i a Mas no és com resoldre la qüestió nacional, sinó com repartir la porció d’un pastel que s’ha encongit ràpidament per la greu crisis econòmica que sofreix l’Estat Espanyol. Les lluites entre els de dalt s’estan profunditzant constantment generant amplies esquerdes en les parets del Règim del 78.

ERC i la CUP consideren que el poble de Catalunya ja s’ha pronunciat i que s’ha d’avançar en la proclamació d’independència i la constitució d’un nou Estat. Ambdós consideren que s’han de convocar eleccions anticipades i que aquestes adquireixen el caràcter de constituents. El nou Parlament hauria de constituir les bases del nou Estat i proclamar la seva independència, que en el cas de la CUP hauria de ratificar-se votant. Les seves paraules apunten a una ruptura amb el Règim del 78, però la seva estratègia les deixa en paper mullat. En tot moment certifiquen que aquesta ruptura ha de comptar amb el principal partit de la burgesia catalana, CIU, i en una posició de capità de la nau. Parlen de ruptura sense plantejar un programa i una estratègia per fer-ho possible.

Les direccions de CCOO i UGT també porten als treballadors darrere de la estratègia de la burgesia catalana al integrar el Pacte Nacional pel Dret a Decidir. Fins ara la classe obrera no ha actuat amb les seves mobilitzacions i vagues degut a que la seva direcció la porta al camí que guia Artur Mas, el mateix que està atacant amb retallades històriques des de fa més de 3 anys, als treballadors i al poble. És necessària l’aparició de la classe obrera en el centre de l’escena nacional recolzant el reclam pel dret a decidir i contra les retallades socials.

CIU no vol ni sentir parlar de ruptura. I és que sembla que els representants polítics de la patronal catalana son més conscients que els dirigents de l’independentisme d’esquerra o anticapitalista de què una ruptura no és possible sense la mobilització dels sectors populars i la classe treballadora. Un escenari que espanta a les grans famílies de Catalunya, que a més encara no veu rentable la secessió. I que ha estat substituït al full de ruta de l’esquerra independentista per la col•laboració amb la burgesia catalana que va escenificar una abraçada entre el President Mas i el líder de la CUP David Fernández al finalitzar la jornada del 9N.

Els milions de vots del 9N demostren que les aspiracions democràtiques catalanes són molt profundes i que estanresistint tota l’estratègia de desmobilització i desgast imposada per CIU i acatada pels seus socis. Perquè aquest potencial no sigui conduit a un carreró sense sortida, a un gran desviament, fa falta aixecar un full de ruta diferent al de Mas. L’esquerra independentista i anticapitalista catalana té una responsabilitat en això. Ha de trencar amb l’estratègia d’ “unitat nacional” i apostar decididament per un full de ruta que posi en el centre la mobilització social, amb els treballadors al capdavant i en aliança amb la resta de sectors populars de l’Estat que també pateixen i lluiten contra el Règim del 78 i els plans d’ajust.

Avui ERC i la CUP parlen d’imposar un procés constituent, però per assolir-ho la seva estratègia és important. Un procés constituent realment democràtic i social no pot ser convocat per un Govern del PP o del PSOE sostenidors del centralisme, la Monarquia i les pitjors retallades socials. Ni tampoc pot ser conquerit a Catalunya al marge del que passi a la resta de l’Estat Espanyol o dins del restringit Règim del 78. És necessària la mobilització dels treballadors i amplis sectors populars que enfrontin les institucions polítiques per imposar un procés constituent que resolgui el dret de les nacionalitats a autodeterminar-se i dels greus problemes socials que pateixen les masses populars.

Per conquerir-lo és necessari tombar el Règim del 78. Aquesta és la única via realista que permetria conquerir el dret d’autodeterminació i poder discutir-ho i canviar-ho tot a favor de construir un país al servei del 99%. Així doncs, la perspectiva no és mantenir la unitat amb CIU i fondre’s amb emotives abraçades amb el President de les retallades, sense imposar la mobilització de masses a Catalunya i la resta de l’Estat en la perspectiva d’acabar amb els governs dels banquers i patrons i construir un govern dels treballadors i sectors populars que resolgui les grans demandes democràtiques i socials que es venen expressant des del calor de l’actual crisis capitalista

Clase contra Clase Barcelona 11 de novembre del 2014


Declaración de Clase contra Clase

Luchar por un proceso constituyente sobre las ruinas del Régimen del 78

Catalunya vivió el pasado domingo 9 de noviembre una nueva jornada histórica de movilización en favor del derecho a decidir. Los más de 2,3 millones de participantes en la consulta fueron una contundente respuesta ante los ataques y prohibiciones del Estado central en contra de las aspiraciones democráticas que se vienen expresando desde 2012 en las sucesivas Diadas y otras movilizaciones del movimiento en favor del derecho de autodeterminación.

Esta masiva respuesta se dio a pesar de la campaña de amenazas lanzada por el Gobierno del PP y la Fiscalía. Presiones que llegaron hasta los directores de los centros de enseñanza a los que la Delegación del Gobierno amenazó si cedían las llaves y que intentaron que los Mossos identificaran a los voluntarios responsables de abrir los centros. También fue a pesar de la política de Artur Mas de las últimas semanas. Ante cada embestida del Gobierno del PP, el Constitucional y el Supremo, Mas ha dado un paso atrás. La consulta del 9N partía ya descafeinada por la Ley de Consultas aprobada en el Parlament por todo el bloque soberanista. Quedaba reducida a un acto consultivo. Mas además decidió acatar la suspensión del Constitucional y transformarla en un proceso de participación ciudadana. Hasta el último momento mantuvo las dudas de cómo sería la consulta y dejaba correr las amenazas del Estado central con la ayuda de sus consellers, como cuando el de Interior, Espadaler, manifestó que los Mossos obedecerían todo requerimiento de los fiscales y jueces.

El 9N se desarrolló entre estas dos paredes. El Gobierno central ha hecho todo lo posible para que no pueda llevarse a cabo. Cuando ahora habla de que no se dieron las garantías jurídicas mínimas (censo, mesas electorales por sorteo…) no puede ser más hipócrita, pues fueron sus impugnaciones las que lo impidieron. El Govern de Mas ha hecho todo lo posible para que la consulta fuera un éxito contenido, que no rebasara su hoja de ruta de negociación y evitar el choque de trenes con el Régimen del 78. Además de acatar las limitaciones impuestas por el Estado español se auto-impuso las propias, como el reducido número de centros de votación que hicieron que se acumularan largas colas de votantes o impedimentos técnicos que impidió a muchos ejercer su voto.

A pesar de estos límites se logró un número de votantes cercano al de convocatorias oficiales como los referéndums sobre la Constitución europea en 2005, el Estatut de 2006 o las pasadas elecciones europeas de mayo. Se expresaron un 35% de los potenciales votantes. Un 80% de los votantes se decantaron por el Sí Sí y un 10% por el Sí No. Estos porcentajes deben leerse en el marco de la situación impuesta. El Sí Sí era visto por muchos como la opción que mejor representaba el rechazo a las prohibiciones del Estado central. Pero no hay duda de que el independentismo se viene fortaleciendo y que ésta es una de las razones por las que el Estado español no va a tolerar que pueda llevarse adelante un verdadero referéndum de autodeterminación.

Todos estos obstáculos evitaron que la consulta pudiera transformarse en un verdadero referéndum en el que se expresara la voluntad del pueblo catalán respecto a su relación con el Estado central. Pero no pudieron evitar que se viviera la mayor movilización hasta la fecha en favor del derecho a decidir. El 100% de los votos fueron una “impugnación” al centralismo opresivo representado el el PP, el PSOE, la Corona y la Judicatura.

Artur Mas prepara ya el día después tratando de capitalizar el 9N para imponer su hoja de ruta. Quiere retomar la senda del diálogo y la negociación con el Gobierno central. Mas y CDC están logrando relegitimarse gracias al puesto de cabeza del proceso que le han cedido el resto de fuerzas del bloque soberanista. Sobre esta posición quiere imponer unas plebiscitarias con lista conjunta con ERC y entidades soberanistas, que faciliten la constitución de un gobierno de unidad para abrir un proceso de negociación con el Estado central y de paso aplicar los planes de ajuste que tiene en la agenda.

Su plan pretende seguir alargando los plazos, apostar a que ello desgaste el movimiento y su capacidad de movilización (algo que no ha logrado todavía) y ver si el Gobierno central que salga de las elecciones de 2015 ofrece alguna reforma constitucional y una negociación en la que intercambiar el derecho de autodeterminación por alguna cuota mayor de auto-gobierno. Para lograr esto, Mas no va a escatimar en reclamaciones demagógicas sobre el derecho de los catalanes a poder ejercer de forma efectiva su derecho a decidir, como hace ahora con el ultimátum de 15 días a Rajoy para pactar un referéndum como el escocés. En última instancia lo que enfrenta a Rajoy y a Mas no es cómo resolver la cuestión nacional, sino cómo repartir la porción de un pastel que ha encogido rápidamente por la grave crisis económica que padece el Estado Español. Las luchas entre los de arriba se están profundizando constantemente generando amplias grietas en las paredes del Régimen del 78.

ERC y la CUP consideran que el pueblo de Cataluña ya se ha pronunciado y que hay que avanzar en la proclamación de independencia y la constitución de un nuevo Estado. Ambos consideran que se deben convocar elecciones anticipadas y que éstas adquieran el carácter de constituyentes. El nuevo Parlament debería constituir las bases del nuevo Estado y proclamar su independencia, que en el caso de la CUP debería refrendarse votando. Sus palabras apuntan a una ruptura con el Régimen del 78, pero su estrategia las deja en papel mojado. En todo momento certifican que esa ruptura debe contar con el principal partido de la burguesía catalana, CiU, y en una posición de capitán de navío. Hablan de ruptura sin plantear un programa y una estrategia para hacerla posible.

Las direcciones de CCOO y UGT también llevan a los trabajadores detrás de la estrategia de la burguesía catalana al integrar el Pacte Nacional pel Dret a Decidir. Hasta ahora la clase obrera no ha actuado con sus movilizaciones y huelgas debido a que su dirección la lleva al camino que guía Artur Mas, el mismo que está atacando con recortes históricos desde hace más de 3 años, a los trabajadores y el pueblo. Es necesaria la aparición de la clase obrera en el centro de la escena nacional apoyando el reclamo por el derecho a decidir y contra los recortes sociales.

CiU no quiere ni oir hablar de ruptura. Y es que parece que los representantes políticos de la patronal catalana son más conscientes que los dirigentes del independentismo de izquierda o anticapitalista de que una ruptura no es posible sin la movilización de los sectores populares y la clase trabajadora. Un escenario que aterra a las grandes familias de Cataluña, que además aún no ven rentable la secesión. Y que ha sido sustituido en la hoja de ruta de la izquierda independentista por la colaboración con la burguesía catalana que escenificó el abrazo entre el President Mas y el líder de la CUP David Fernández al finalizar la jornada del 9N.

Los millones de votos del 9N demuestran que las aspiraciones democráticas catalanas son muy profundas y que vienen resistiendo toda la estrategia de desmovilización y desgaste impuesta por CiU y acatada por sus socios. Para que este potencial no sea conducido a un callejón sin salida, a una gran desvío, hay levantar una hoja de ruta diferente a la de Mas. La izquierda independentista y anticapitalista catalana tiene una responsabilidad en ello. Debe romper con la estrategia de “unidad nacional” y apostar decididamente por una hoja de ruta que ponga en el centro la movilización social, con los trabajadores a la cabeza y en alianza con el resto de sectores populares del Estado que también sufren y luchan contra el Régimen del 78 y los planes de ajuste.

Hoy ERC y la CUP hablan de imponer un proceso constituyente, pero para lograrlo su estrategia es impotente. Un proceso constituyente realmente democrático y social no puede ser convocado por un Gobierno del PP o del PSOE sostenedores del centralismo, la Monarquía y los peores recortes sociales. Ni tampoco puede ser conquistado en Catalunya al margen de lo que pase en el resto del Estado Español o dentro del restringido Régimen del 78. Es necesaria la movilización de los trabajadores y amplios sectores populares que enfrente las instituciones políticas para imponer un proceso constituyente que resuelva el derecho de las nacionalidades a autodeterminarse y de los graves problemas sociales que padecen las masas populares.

Para conquistarlo es necesario tumbar el Régimen del 78. Ésta es la única vía realista que permitiría conquistar el derecho de autodeterminación y poder discutirlo y cambiarlo todo en favor de construir un pais al servicio del 99%. La perspectiva no es pues mantener la unidad con CiU y fundirse en emotivos abrazos con el President de los recortes, sino impulsar la movilización de masas en Catalunya y el resto del Estado en la perspectiva de acabar con los gobiernos de los banqueros y patrones y construir un gobierno de trabajadores y sectores populares que resuelva las grandes demandas democráticas y sociales que se vienen expresando desde al calor de la actual crisis capitalista. Clase contra Clase Barcelona 11 de noviembre de 2014

 

Publicado por Clase contra Clase

Clase contra Clase | @ClaseVsClase :: Sección española de la Fracción Trotskista - Cuarta Internacional (FT-CI)

Dejar un comentario