DECLARACIÓ ELECCIONS CATALANES

Conquerir el dret d’autodeterminació amb la mobilització i una política d’independència de classe

Classe contra Classe

Les pròximes eleccions del 27S es presenten com un punt d’inflexió de l’anomenat «procés català». El govern de la Generalitat dirigit per CDC ha presentat les eleccions anticipades com unes eleccions plebiscitàries en què es promet llegir el resultat en clau de si hi ha o no una majoria social partidària de la independència.

Totes les institucions del règim del 78 i els seus partits, amb el suport de la UE i els governs de les principals potències imperialistes, al costat de la gran banca, estan desplegant una ofensiva espanyolista sense precedents. Un arsenal de mesures legals i amenaces que pretén apuntalar al màxim la reaccionària Constitució espanyola i la negació absoluta del dret d’autodeterminació de les nacionalitats.

Junts pel Sí condueix el «procés» a un carreró sense sortida

A tres anys de la històrica Diada de 2012, i després de tres manifestacions de masses i la consulta del 9N, CDC ha aconseguit imposar el seu full de ruta, com passa des de l’inici del procés. En aquesta ocasió el president Mas va supeditar la convocatòria electoral a què ERC i les entitats civils sobiranistes -Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural- acceptessin formar una candidatura unitària amb clara hegemonia de CDC (6 de cada 4 llocs, a més del candidat a president) i d’acord amb un pla post 27S que pretén seguir allargant el «procés» 18 mesos més en una negociació amb l’Estat espanyol.

La llista Junts pel Sí representa per tant la continuïtat de l’estratègia de Mas. El 2012 el dirigent de CDC va optar per posar-se al capdavant del potent i massiu moviment democràtic que va emergir a la Diada d’aquell any. Fracassades les negociacions sobre un nou pacte fiscal amb el govern de Rajoy, Mas, amb el suport directe d’ERC i les entitats sobiranistes, va aconseguir limitar el desenvolupament de la mobilització popular a les diades, desviar el moviment cap a la via institucional i encotillar-lo en el respecte a la legalitat del règim del ’78. Una estratègia que el ve condemnant a la impotència, ja que en el règim hereu del franquisme no hi ha negociació possible sobre el dret d’autodeterminació.

El 9N va ser la mostra més evident fins ara del carreró sense sortida a què condueix el full de ruta de Mas. Davant la prohibició del Tribunal Constitucional Mas li va treure a la promesa consulta el seu caràcter oficial, limitant-la així a una gran mobilització popular. Sempre per respecte a la legalitat vigent.

Avui Mas, Junqueras i Romeva diuen que una victòria de Junts pel Sí  és l’única garantia  que, si s’expressa una voluntat majoritària a favor de la independència, aquesta pugui fer-se efectiva. Però aquest discurs no se sosté quan van al detall del seu pla. Junts pel Sí que ha deixat clar que el seu full de ruta és sol·licitar l’obertura d’un procés de negociació amb l’Estat i legislar en direcció a dotar Catalunya d’estructures d’Estat. Això sí, sempre garantint seguretat jurídica, és a dir dins del marc legal del 78. Això és com dir que es respectarà la voluntat majoritària del poble català, sempre que s’aconsegueixi el permís del següent govern i dels principals partits del règim del 78.

Junts pel Sí i el fals caràcter plebiscitari que Mas promet donar-li al 27S són l’últim pas per intentar reconduir el moviment democràtic cap a una sortida negociada amb el Règim 78 que culmini, en el millor dels casos, amb una reforma del model d’Estat i el sistema fiscal. Novament els representants polítics de la burgesia catalana pretenen usufructuar les aspiracions democràtiques de milions en favor d’un nou acord amb l’Estat espanyol com el que ja van fer al seu dia la Lliga amb el Règim de la Restauració o Pujol i companyia en la Transició.

No cal dir que «mentrestant», en aquests 18 mesos, el govern de Mas seguirà aplicant el seu programa d’ajustos sobre els treballadors i sectors populars, amb el beneplàcit dels seus companys de llista d’ERC i les entitats sobiranistes.

Els partits del règim del ’78 contra el dret d’autodeterminació

Els principals agents del règim del ’78 vénen incrementant la seva ofensiva. Pretenen bloquejar al màxim tota maniobra del full de ruta de Mas. No tant perquè hi hagi un veritable temor que aquest vagi a portar endavant una ruptura amb el règim, sinó per limitar al màxim les seves posicions en una futura negociació que ja molts veuen com a inevitable i que comencen a demanar sectors de la gran burgesia catalana com el Cercle d’Economia. I especialment perquè hi ha temor al fet que totes les promeses de Mas puguin atiar les aspiracions de milions de persones en comptes d’aconseguir un desviament contundent i durador com pretén aquest.

Tot l’aparell de l’Estat s’ha posat a treballar, des del govern fins al poder judicial, el Banc d’Espanya, la diplomàcia, la Corona … Les amenaces plouen de tot arreu. Des del Ministre de Defensa i les seves vel·leïtats colpistes, a la gran banca i les seves amenaces d’abandonar Catalunya, la Comissió Europea i el seu anunci que Catalunya quedaria fora de la UE, el suport de Merkel, Cameron i Obama a la «unitat d’Espanya «. Però no són només paraules. De manera urgent es vénen aprovant reformes legals per facilitar una intervenció de l’Estat central sobre la Generalitat si fos necessari com la nova Llei de Seguretat Nacional o la reforma del Constitucional.

A Catalunya aquest front té com a principals caps les llistes del PP i Ciutadans, que reprodueixen el discurs més ultra. Però no només hi ha «polis dolents». El PSC i UDC tracten de presentar-se com els «polis bons» de la legalitat del 78. El primer mantenint-se en la negació rotunda del dret d’autodeterminació, però oferint una reforma constitucional federal, i el segon defensant formalment el dret a decidir però lligant-lo de manera més ferma que CDC a la via de la negociació i el respecte a la Constitució del ’78.

Tota aquesta ofensiva espanyolista planteja la necessitat de denunciar a tot l’Estat espanyol, oposar la defensa oberta del dret d’autodeterminació dels catalans i preparar la mobilització de tots els sectors obrers i populars tant a Catalunya amb la resta de l’Estat si el Règim avança una només mil·límetre amb qualsevol de les seves amenaces.

El nou reformisme se suma al «respecte» a la legalitat del ’78

En aquesta mateixa línia d’ajustar-se al marc reaccionari legal del ’78 s’ha ubicat també la candidatura formada per Podem, ICV-EUiA i Equo. Catalunya Sí que és Pot manté una posició respecte a la qüestió nacional que és equiparable a la d’UDC o el Cercle d’Economia. Han declarat formalment que són partidaris del fet que s’obri un procés constituent català en què es pugui decidir la relació amb la resta de l’Estat i es puguin discutir els grans problemes socials. No obstant això al mateix temps Rabell i Pablo Iglesias vénen repetint que tot pas ha de ser negociat amb l’Estat central, comptar amb el reconeixement internacional de la UE i les principals potències imperialistes i anar «de la llei a la llei».

Aquesta estratègia fa dependre, igual que proposa UDC i en última instància la mateixa Junts pel Sí, el dret a decidir de la voluntat de les Corts espanyoles que surtin de les eleccions generals de desembre.

En el pla de la seva agenda social, que proposar situar en el centre de l’escena, passa el mateix. El seu programa de reformes econòmiques i socials, de per si bastant limitat i respectuós amb els interessos dels grans capitalistes, haurà de comptar amb el consentiment de les institucions de l’Estat, una part de la «casta» i les institucions de la Troica. Que el seu referent sigui Syriza mostra quins són els dramàtics límits de la seva estratègia. Avui Tsipras es prepara per ser l’agent, aliat amb el partit xenòfob Anel en plena onada migratòria, del tercer memoràndum grec.

La CUP, entre un discurs polític de «ruptura» i la «mà estesa» a CDC

L’altra opció que es presenta des de l’esquerra és la CUP, la candidatura de l’esquerra independentista recolzada per diversos grups de l’extrema esquerra com En Lluita, Lluita Internacionalista o Corrent Roig. Les enquestes li donen un increment significatiu de vots respecte a 2012 que podria arribar a triplicar el seu nombre de diputats. Aquest creixement es deu tant al fet que és vista com una opció més conseqüent en la defensa del dret d’autodeterminació i la seva efectivització, com al fet que apareix com una candidatura amb una denúncia anticapitalista i en el cas de Barcelona vénen sent l’oposició per esquerra a l’Ajuntament d’Ada Colau.

El seu full de ruta de cara al «procés» s’ha separat de la de CDC des del 9N. Si fins a la consulta els tres diputats de la CUP van mantenir plena col·laboració amb la direcció de CDC, després d’aquesta es van anar distanciant per la línia de «deixar refredar» que va imposar Mas al posposar les eleccions plebiscitàries a setembre de 2015. De cara al 27S van optar per no integrar-se en la llista unitària hegemonitzada per CDC i mantenir una candidatura independent que aposta per la declaració unilateral d’independència en cas que hi hagi una majoria a favor de la mateixa i la posada en marxa d’un procés constituent català en ruptura amb el règim del ’78. Un programa democràtic radical que s’acompanyen d’algunes mesures de caràcter anticapitalista i altres reformes per atendre l’emergència social provocada per la crisi.

Aquest allunyament del full de ruta de Mas obria la possibilitat perquè la CUP portés endavant una ruptura fins al final amb aquesta i es proposés lluitar per una alternativa real a la línia marcada pel partit de la burgesia catalana. La política de mà estesa en el nacional, que vénen portant endavant des del 2012, l’ha relegat però a ser l’ala esquerra del bloc sobiranista, sense denunciar la gran maniobra de desviament del moviment de part de CDC i sobretot sense poder desplegar una fulla de ruta basada en el desenvolupament de la mobilització obrera i popular i la independència política de la burgesia catalana.

Com molts militants i votants de la CUP reconeixen, la principal debilitat del «procés» és que la seva direcció està en mans dels representants polítics de la burgesia. Una classe que en cap cas estarà disposada a posar en marxa les forces socials necessàries per a poder imposar el dret d’autodeterminació i l’obertura d’un procés constituent veritablement lliure en el qual discutir-ho tot. Però a aquesta debilitat cal afegir que ara per ara no hi ha tampoc un pol alternatiu de direcció, que encara que minoritari, plantegi una línia independent i basada en la lluita de classes. Que aquest pol no s’hagi desenvolupat té a veure en part,amb el fet que la CUP, que estava en les millors condicions per fer-ho, va optar per mantenir una línia d’unitat i col·laboració amb CDC, enfortint i legitimant des de l’esquerra a la direcció del «procés».

L’escenari post 27S tornarà a plantejar aquesta disjuntiva. Fins i tot d’una manera encara més aguda, ja que és possible que Junts pel Sí necessiti alguns vots a favor o l’abstenció de la CUP per poder formar el govern que proposen amb Mas al capdavant. Els candidats de la CUP han dit que no votaran a favor, però no descarten l’abstenció. Més enllà del que acabin fent la seva «contra-proposta» al govern de Junts pel Sí repeteix lamentablement la mateixa lògica de mà estesa.

La CUP es presenta a l’27S amb una proposta de «govern de concentració». Un govern que per definició seria de col·laboració de classes, amb els representants polítics de la burgesia catalana i que, segons els resultats que es preveuen, mantindria a més una clara hegemonia de l’aparell o els «independents» de CDC i ERC.

Una proposta que es manté en les coordenades de mantenir la il·lusió que els que avui es preparen per desviar el moviment democràtic a un erm de negociacions amb el Règim del ’78, són companys de viatge necessaris per conquerir el dret d’autodeterminació o fins i tot per poder constituir una república per al 99%.

La necessitat urgent d’una alternativa d’independència de classe

L’actual escenari polític i electoral planteja la necessitat urgent d’avançar en la construcció d’una alternativa de direcció a Artur Mas i CDC. Si els representants polítics de la burgesia catalana segueixen tenint la batuta del «procés» aquest només pot dirigir-se al desgast i al desviament. A això es juga Mas, i en això tenen dipositades les seves esperances els prohoms del Cercle d’Economia i Foment del Treball, així com els partidaris d’una reforma i regeneració del règim del 78.

La candidatura de Catalunya Sí que és Pot no pot oferir cap alternativa a aquesta cruïlla, ja que ha optat justament per encaminar-se en direcció oposada. Podem i els seus aliats catalans es presenten cada dia amb més claredat com el flanc esquerre de l’anomenada «tercera via» que encarnen el PSC i UDC.

Les CUP per la seva banda és molt possible que siguin l’expressió electoral de milers de joves i treballadors que no combreguen ni amb la tebior, en la qüestió social i en la nacional, del nou reformisme, ni amb el full de ruta de CDC que com bé denuncia el curtmetratge de la CUP s’està convertint en un «dia de la marmota».

No obstant això el full de ruta que estan proposant no es prepara per començar a constituir una alternativa independent de Mas. Tant una possible abstenció que faciliti un nou govern de Mas i legitimi el procés de negociació de 18 mesos, com la política de «govern de concentració» sense Mas, reediten una política de conciliació amb els representants polítics de la burgesia catalana.

Des de Clase contra Clase estarem al costat dels militants i votants de la CUP, així com de tots aquells que es proposin lluitar decididament pel dret d’autodeterminació, per enfrontar l’ofensiva espanyolista, les polítiques d’ajust del govern central i el català i les decepcions que segur provocarà el següent govern de Junts pel Sí. No obstant això, mantenim la nostra posició d’abstenció en aquestes eleccions, perquè no compartim l’eix central del seu full de ruta, que proposa la conformació d’un «govern de concentració».

Creiem que per conquerir el dret a l’autodeterminació dels treballadors i el poble de Catalunya, el camí ha d’apuntar en un sentit molt diferent. L’esquerra independentista, juntament amb la resta de l’esquerra social catalana i en aliança amb la de la resta de l’Estat, hem d’aixecar una estratègia de total independència política de classe. Això implica negar qualsevol suport, per activa o per passiva, al govern de Junts pel Sí. No es pot avalar ni un govern austericida, ni un govern que pretén fer naufragar el moviment per dret a decidir.

Alhora, cal posar totes les energies en desenvolupar l’organització i mobilització de la classe treballadora i els sectors populars, perquè cal que l’eix de la lluita per la conquesta del dret d’autodeterminació passi a ser la mobilització social i no l’ocupació d’espais institucionals per la via electoral i la negociació amb el Règim del ’78.

L’única alternativa realista per aconseguir exercir el dret d’autodeterminació i poder obrir un procés constituent on poder discutir i canviar tot, és justament que aquest caigui per l’empenta de la lluita de classes i obri el camí a un govern dels treballadors i sectors populars. I l’única via de poder posar en marxa aquestes forces socials és des d’una posició política de total independència i oposició a les representants de la burgesia catalana.

Les posicions que conquisti la CUP aquest 27S al Parlament es poden posar al servei d’una política de suport i pressió sobre Junts pel Sí, o a favor de construir una alternativa de direcció que transformi el moviment democràtic català en la punta de llança que obri el camí per tirar el Règim del ’78 i fer fracassar els projectes de Transició 2.0 i reforma del model territorial que es voldran imposar en els següents mesos des de Moncloa i Sant Jaume.

Els militants de Classe contra Classe lluitem decididament pel dret d’autodeterminació des d’aquesta perspectiva i ho fem des de l’internacionalisme. La conquesta de drets democràtics negats històricament l’emmarquem en el combat contra la burgesia espanyola i catalana i en l’agermanament i l’aliança de la classe treballadora de tot l’Estat. Apostem a imposar sobre les ruïnes del règim del 78 governs de treballadors i els sectors populars que obrin el camí a una Confederació de Repúbliques Socialistes Ibèriques en el camí de la lluita pels Estats Units Socialistes d’Europa. 

 ——————————————————————————————————————

DECLARACIÓN ELECCIONES CATALANAS

Conquistar el derecho de autodeterminación con la movilización y una política de independencia de clase

Clase contra Clase

Las próximas elecciones del 27S se presentan como un punto de inflexión del llamado “proceso catalán”. El govern de la Generalitat dirigido por CDC ha presentado las elecciones anticipadas como unas elecciones plebiscitarias en las que se promete leer el resultado en clave de si hay o no una mayoría social partidaria de la independencia.

Todas las instituciones del Régimen del 78 y sus partidos, con el apoyo de la UE y los gobiernos de las principales potencias imperialistas, junto a la gran banca, están desplegando una ofensiva españolista sin precedentes. Un arsenal de medidas legales y amenazas que pretende apuntalar al máximo la reaccionaria Constitución española y la negación absoluta del derecho de autodeterminación de las nacionalidades.

Junts pel Sí conduce el “proceso” a un callejón sin salida

A tres años de la histórica Diada de 2012, y tras otras tres manifestaciones de masas y la consulta del 9N, CDC ha logrado imponer su hoja de ruta, como viene ocurriendo desde el inicio del proceso. En esta ocasión el president Mas supeditó la convocatoria electoral a que ERC y las entidades civiles soberanistas -Assemblea Nacional Catalana y Omnium Cultural- aceptasen formar una candidatura unitaria con clara hegemonía de CDC (6 de cada 4 puestos, además del candidato a president) y acorde con un plan post 27S que pretende seguir alargando el “proceso” 18 meses más en una negociación con el Estado español.

La lista Junts pel Sí representa por lo tanto la continuidad de la estrategia de Mas. En 2012 el dirigente de CDC optó por ponerse a la cabeza del potente y masivo movimiento democrático que emergió en la Diada de aquel año. Fracasadas las negociaciones sobre un nuevo pacto fiscal con el gobierno de Rajoy, Mas, con el apoyo directo de ERC y las entidades soberanistas, logró limitar el desarrollo de la movilización popular a las diadas, desviar el movimiento hacia la vía institucional y encorsetarlo en el respeto a la legalidad del Régimen del ‘78. Una estrategia que lo viene condenando a la impotencia, pues en el régimen heredero del franquismo no hay negociación posible sobre el derecho de autodetermiación.

El 9N fue la muestra más evidente hasta ahora del callejón sin salida al que conduce la hoja de ruta de Mas. Ante la prohibición del Tribunal Constitucional Mas le quitó a la prometida consulta su carácter oficial, limitándola así a una gran movilización popular. Siempre por respeto a la legalidad vigente.

Hoy Mas, Junqueras y Romeva hablan de que una victoria de Junts pel Sí es la única garantía de que, de expresarse una voluntad mayoritaria en favor de la independencia, ésta pueda hacerse efectiva. Pero este discurso no se sostiene cuando van al detalle de su plan. Junts pel Sí ha dejado claro que su hoja de ruta es solicitar la apertura de un proceso de negociación con el Estado y legislar en dirección a dotar a Catalunya de estructuras de Estado. Eso sí, siempre garantizando seguridad jurídica, es decir dentro del marco legal del 78. Esto es como decir que se respetará la voluntad mayoritaria del pueblo catalán, siempre y cuando se logre el permiso del siguiente gobierno y los principales partidos del Régimen del 78.

Junts pel Sí y el falso carácter plebiscitario que Mas promete darle al 27S son el último paso para intentar reconducir el movimiento democrático hacia una salida negociada con el Régimen 78 que culmine, en el mejor de los casos, con una reforma del modelo de Estado y el sistema fiscal. Nuevamente los representantes políticos de la burguesía catalana pretenden usufructuar las aspiraciones democráticas de millones en favor de un nuevo acuerdo con el Estado español como el que ya hicieron en su día la Lliga con el Régimen de la Restauración o Pujol y compañía en la Transición.

Sobra decir que “mientras tanto”, en estos 18 meses, el govern de Mas seguirá aplicando su programa de ajustes sobre los trabajadores y sectores populares, con el beneplácito de sus compañeros de lista de ERC y las entidades soberanistas.

Los partidos del Régimen del ‘78 contra el derecho de autodeterminación

Los principales agentes del Régimen del ‘78 vienen incrementando su ofensiva. Pretenden bloquear al máximo toda maniobra de la hoja de ruta de Mas. No tanto porque haya un verdadero temor a que éste vaya a llevar adelante una ruptura con el régimen, sino para limitar al máximo sus posiciones en una futura negociación que ya muchos ven como inevitable y empiezan a demandar sectores de la gran burguesía catalana como el Círculo de Economía. Y  en especial porque hay temor a que todas las promesas de Mas puedan azuzar las aspiraciones de millones mas que lograr un desvío contundente y duradero como pretende éste.

Todo el aparato del Estado se ha puesto a trabajar, desde el gobierno hasta el poder judicial, el Banco de España, la diplomacia, la Corona… Las amenazas llueven de todas partes. Desde el Ministro de Defensa y sus veleidades golpistas, a la gran banca y sus amenazas de abandonar Catalunya, la Comisión Europea y su anunció de que Catalunya quedaría fuera de la UE, el respaldo de Merkel, Camerón y Obama a la “unidad de España”. Pero no son sólo palabras. De manera urgente se vienen aprobando reformas legales para facilitar una intervención del Estado central sobre la Generalitat si fuera necesario, como la nueva Ley de Seguridad Nacional o la reforma del Constitucional.

En Catalunya este frente tiene como principales cabezas las listas del PP y Ciutadans, que reproducen el discurso más ultra. Pero no solo hay “polis malos”. El PSC y UDC tratan de presentarse como los “polis buenos” de la legalidad del 78. El primero manteniéndose en la negación rotunda del derecho de autodeterminación, pero ofreciendo una reforma constitucional federal, y el segundo aún defendiendo formalmente el derecho a decidir pero encorsetándolo de manera más firme que CDC a la vía de negociación y respeto a la Constitución del ‘78.

Toda esta ofensiva españolista plantea la necesidad de denunciarla en todo el Estado español, oponerle la defensa abierta del derecho de autodeterminación de los catalanes y preparar la movilización de todos los sectores obreros y populares tanto en Catalunya con el resto del Estado si el Régimen avanza un sólo milímetro con cualquiera de sus amenazas.

El nuevo reformismo se suma al “respeto” a la legalidad del ‘78

En esta misma línea de ajustarse al reaccionario marco legal del ‘78 se ha ubicado también la candidatura formada por Podem, ICV-EUiA y Equo. Catalunya Sí que es Pot mantiene una posición para la cuestión nacional que es equiparable a la de UDC o el Círculo de Economía. Han declarado formalmente que son partidarios de que se abra un proceso constituyente catalán en el que se pueda decidir la relación con el resto del Estado y se puedan discutir los grandes problemas sociales. Sin embargo al mismo tiempo Rabel y Pablo Iglesias vienen repitiendo que todo paso debe ser negociado con el Estado central, contar con el reconocimiento internacional de la UE y las principales potencias imperialistas e ir “de la ley a la ley”.

Esta estrategia hace depender, igual que propone UDC y en última instancia la misma Junts pel Sí, el derecho a decidir de la voluntad de las Cortes españolas que salgan de las elecciones generales de diciembre.

En el plano de su agenda social, que proponer situar en el centro de la escena, ocurre lo mismo. Su programa de reformas económicas y sociales, de por sí bastante limitado y respetuoso con los intereses de los grandes capitalistas, deberá contar con la venia de las instituciones del Estado, una parte de la “casta” y las instituciones de la Troika. Que su referente sea Syriza muestra cuales son los dramáticos límites de su estrategia. Hoy Tsipras se prepara para ser el agente, aliado con el partido xenófobo Anel en plena oleada migratoria, del tercer memorándum griego.

La CUP, entre un discurso político de “ruptura” y la “mano extendida” a CDC

La otra opción que se presenta desde la izquierda es la CUP, la candidatura de la izquierda independentista apoyada por diversos grupos de la extrema izquierda como En Lucha, Lucha Internacionalista o Corriente Roja. Las encuestas le dan un incremento significativo de votos respecto a 2012 que podría llegar a triplicar su número de diputados. Este crecimiento se debe tanto a que es vista como una opción más consecuente en la defensa del derecho de autodeterminación y su efectivización, como a que aparece como una candidatura con una denuncia anticapitalista y en el caso de Barcelona vienen siendo la oposición por izquierda al Ayuntamiento de Ada Colau.

Su hoja de ruta de cara al “proceso” se ha separado de la de CDC desde el 9N. Si hasta la consulta los tres diputados de la CUP mantuvieron plena colaboración con la dirección de CDC, tras ésta se fueron distanciando por la línea de “dejar enfriar” que impuso Mas al posponer las elecciones plebiscitarias a septiembre de 2015. De cara al 27S optaron por no integrarse en la lista unitaria hegemonizada por CDC y mantener una candidatura independiente que apuesta por la declaración unilateral de independencia en caso de que haya una mayoría en favor de la misma y la puesta en marcha de un proceso constituyente catalán en ruptura con el Régimen del ‘78. Un programa democrático radical que acompañan de algunas medidas de carácter anticapitalista y otras reformas para atender la emergencia social provocada por la crisis.

Este alejamiento de la hoja de ruta de Mas abría la posibilidad para que la CUP llevara adelante una ruptura hasta el final con ésta y se propusiera pelear por una alternativa real a la línea marcada por el partido de la burguesía catalana. La política de mano extendida en lo nacional, que vienen llevando adelante desde 2012, la ha relegado sin embargo a ser el ala izquierda del bloque soberanista, sin denunciar la gran maniobra de desvío del movimiento de parte de CDC y sobre todo sin poder desplegar una hoja de ruta basada en el desarrollo de la movilización obrera y popular y la independencia política de la burguesía catalana.

Como muchos militantes y votantes de la CUP reconocen, la principal debilidad del “proceso” es que su dirección está en manos de los representantes políticos de la burguesía. Una clase que en ningún caso estará dispuesta a poner en marcha las fuerzas sociales necesarias para poder imponer el derecho de autodeterminación y la apertura de un proceso constituyente verdaderamente libre en el que discutirlo todo. Pero a esa debilidad hay que añadir que hoy por hoy no hay tampoco un polo alternativo de dirección, que aunque minoritario, plantee una línea independiente y basada en la lucha de clases. Que este polo no se haya desarrollado tiene que ver en parte con que la CUP, que estaba en las mejores condiciones para hacerlo, optó por mantener una línea de unidad y colaboración con CDC, fortaleciendo y legitimando desde la izquierda a la dirección del “proceso”.

El escenario post 27S volverá a plantear esta disyuntiva. Incluso de una forma aún más aguda ya que es posible que Junts pel Sí necesite de algunos votos a favor o la abstención de la CUP para poder formar el gobierno que proponen con Mas a la cabeza. Los candidatos de la CUP han dicho que no votaran a favor, pero no descartan la abstención. Más allá de lo que terminen haciendo su “contra-propuesta” al gobierno de Junts pel Sí repite lamentablemente la misma lógica de mano extendida.

La CUP se presenta al 27S con una propuesta de “gobierno de concentración”. Un gobierno que por definición sería de colaboración de clases, con los representantes políticos de la burguesía catalana y que, a tenor de los resultados que se prevén, mantendría además una clara hegemonía del aparato o los “independientes” de CDC y ERC.

Una propuesta que se mantiene en las coordenadas de mantener la ilusión de que quienes hoy se preparan para desviar el movimiento democrático a un erial de negociaciones con el Régimen del ‘78, son compañeros de viaje necesarios para conquistar el derecho de autodeterminación o incluso para poder constituir una república para el 99%.

La necesidad urgente de alternativa de independencia de clase

El actual escenario político y electoral plantea la necesidad urgente de avanzar en la construcción de una alternativa de dirección a Artur Mas y CDC. Si los representantes políticos de la burguesía catalana siguen teniendo la batuta del “proceso” éste sólo puede dirigirse al desgaste y el desvío. A eso se juega Mas, y en eso tienen depositadas sus esperanzas los prohombres del Círculo de Economía y Foment del Treball, así como los partidarios de una reforma y regeneración del Régimen del 78.

La candidatura de Catalunya Sí que es Pot no puede ofrecer ninguna alternativa a esta encrucijada ya que ha optado justamente por encaminarse en dirección opuesta. Podem y sus aliados catalanes se presentan cada día con más claridad como el flanco izquierdo de la llamada “tercera vía” que encarnan el PSC y UDC.

Las CUP por su parte es muy posible que vayan a ser la expresión electoral de miles de jóvenes y trabajadores que no comulgan ni con la tibieza, en lo social y en lo nacional, del nuevo reformismo, ni con la hoja de ruta de CDC que como bien denuncia el cortometraje de la CUP se está convirtiendo en un “día de la marmota”.

Sin embargo la hoja de ruta que están proponiendo no se prepara para empezar a constituir una alternativa independiente de Mas. Tanto una posible abstención que facilite un nuevo govern de Mas y legitime el proceso de negociación de 18 meses, como la política de “gobierno de concentración” sin Mas, re-editan una política de conciliación con los representantes políticos de la burguesía catalana.

Desde Clase contra Clase estaremos al lado de los militantes y votantes de la CUP, así como de todos aquellos que se propongan luchar decididamente por el derecho de autodeterminación, para enfrentar la ofensiva españolista, las políticas de ajuste del gobierno central y el catalán y las decepciones que seguro provocará el siguiente govern de Junts pel Sí. Sin embargo, mantenemos nuestra posición de abstención en estas elecciones, porque no compartimos el eje central de su hoja de ruta, que propone la conformación de un “gobierno de concentración”.

Creemos que para conquistar el derecho a la autodeterminación de los trabajadores y el pueblo de Catalunya, el camino debe apuntar en un sentido muy diferente. La izquierda independentista, junto con el resto de la izquierda social catalana y en alianza con la del resto del Estado, debemos levantar una estrategia de total independencia política de clase. Esto implica negar cualquier apoyo, por activa o por pasiva, al gobierno de Junts pel Sí. No se puede avalar ni un gobierno austericida, ni un gobierno que pretende hacer naufragar el movimiento por derecho a decidir.

Al mismo tiempo, es necesario poner todas las energías en desarrollar la organización y movilización de la clase trabajadora y los sectores populares, para que  Es necesario que el eje de la lucha por la conquista del derecho de autodeterminación pase a ser la movilización social y no la  ocupación de espacios institucionales por la vía electoral y la negociación con el Régimen del ‘78.

La única alternativa realista para conseguir ejercer el derecho de autodeterminación y poder abrir un proceso constituyente donde poder discutir y cambiar todo, es justamente que éste caiga por el empuje de la lucha de clases y abra el camino a un gobierno de los trabajadores y sectores populares. Y la única vía de poder poner en marcha esas fuerzas sociales es desde una posición política de total independencia y oposición a los representantes de la burguesía catalana.

Las posiciones que conquiste la CUP este 27S en el Parlament se pueden poner al servicio de una política de apoyo y presión sobre Junts pel Sí, o en favor de construir una alternativa de dirección que transforme el movimiento democrático catalán en la punta de lanza que abra el camino para tirar el Régimen del ‘78 y hacer fracasar los proyectos de Transición 2.0 y reforma del modelo territorial que se querrán imponer en los siguientes meses desde Moncloa y Sant Jaume.

Los militantes de Clase contra Clase luchamos decididamente por el derecho de autodeterminación desde esta perspectiva y lo hacemos desde el internacionalismo. La conquista de derechos democráticos negados históricamente la enmarcamos en el combate contra la burguesía española y catalana y en el hermanamiento y a la alianza de la clase trabajadora de todo el Estado. Apostamos a imponer sobre las ruinas del Régimen del 78 gobiernos de trabajadores y los sectores populares que abran el camino a una Confederación de Repúblicas Socialistas Ibéricas en el camino de la lucha por los Estados Unidos Socialistas de Europa.

Publicado por Clase contra Clase

Clase contra Clase | @ClaseVsClase :: Sección española de la Fracción Trotskista - Cuarta Internacional (FT-CI)

Dejar un comentario