Una gran onada d’ 11 kilòmetres va recórrer ahir les dues principals artèries de Barcelona. Prop de dos milions de persones van omplir l’Avinguda Diagonal i la Gran Via formant una V. Una V de volem. Una V de votar. Un missatge clar: el poble català vol votar i decidir la seva relació amb la resta de l’Estat, inclosa l’opció de la independència.

Els destinataris van ser diversos. En primer lloc un missatge contra el Govern de Mariano Rajoy, el principal partit de l’oposició, la Corona i les institucions del Règim del 78. Aquells qui volen mantenir tancat sota set claus el dret d’autodeterminació de les nacionalitats de l’Estat espanyol. Els que anuncien que prohibiran i evitaran la consulta prevista pel 9 de novembre. Anuncis que cada dia s’expressen més com amenaces contra l’autonomia catalana.

També ha sigut un missatge dirigit a la comunitat internacional, de la qual és busca el recolzament respecte al dret a decidir i de la que fins ara només s’han rebut silencis o adhesions al Govern de Rajoy, com la recent d’Angela Merkel.

Per últim, i això ha sigut el més interessant d’aquesta Diada, el propi Govern català de CiU ha sigut un altre destinatari. El president Mas i els seus portaveus zigzaguejant durant les últimes setmanes sobre què faran davant la previsible prohibició de la consulta per part del Tribunal Constitucional. Una calculada ambigüitat sobre si la mantindran o no, que quan l’aclareixen és per reafirmar que respectaran la legalitat.El mateix que dir que s’acatarà la prohibició.

La mateixa portaveu de la Assemblea Nacional Catalana, Carme Forcadell, ha exhortat durant l’acte de la V «Parlament, Govern de Catalunya, President: posin les urnes». Un botó que mostra quina és la posició dels socis de CiU en el front nacional que encapçala. ERC ha manifestat que la seva opció és la desobediència civil davant la sentència del Constitucional. La CUP també ha fet una crida a CiU per a què encapçali un procés de ruptura del marc legal del Règim del 78.

La V ha sigut doncs l’expressió d’una voluntat inequívoca del poble català per poder decidir lliurament. També ha expressat el límit més agut que té el moviment pel dret a decidir que va sorgir ara fa dos anys: que CiU es mantingui al capdavant del mateix moviment. Des del 2012 les aspiracions democràtiques dels catalans han sigut canalitzades per aquest partit. Ha aconseguit treure dels carrers el moviment excepte de les Diades i ha tractat de reconduir-lo cap a alguna mena de negociacions amb l’Estat central sobre una millora de l’autonomia i el finançament, cosa que ha fracassat.

Tot i així, la profunditat d’aquestes aspiracions, que són també un reflex del malestar acumulat pels efectes de la crisi econòmica i el descrèdit de les institucions i els partits, està portant a Artur Mas a anar més enllà del que hagués volgut, per a evitar perdre les regnes. Fins al punt de veure’s forçat a fixar una data per una votació, tot i reduir el caràcter al de consultiu. Una cursa cap endavant en la que una volta enrere es fa cada vegada més costosa. La massiva V que es va poder contemplar ahir, no ha fet res més que incrementar aquest preu i podria ser un bon punt d’arrencada per evitar que la lluita pel dret d’autodeterminació dels catalans acabi en un carreró sense sortida.

L’ofensiva contra el 9N per part de l’Estat espanyol dificulta que la desmobilització imposada per CiU, i respectada pels seus aliats d´esquerres es pugui mantenir. Amb tota seguretat quan el TC confirmi la prohibició veurem noves i massives demostracions al carrer i altres mobilitzacions. Com la vaga universitària per quan això passi convocada pel principal sindicat estudiantil de Catalunya. Sens dubte una «tardor calenta» augmentarà la pressió per posar les urnes.

Tot i així CiU no ha deixat de ser el partit oficial de la burgesia catalana. El principal partit del Règim del 78 a Catalunya. La principal mediació per desactivar la qüestió catalana des de la Transició. Una desobediència al Constitucional seria una bomba contra el debilitat Règim del 78 i obligaria a que l’Estat central carregués contra l’autonomia catalana aprofundint el moviment al carrer. Anirà tant lluny CiU? És poc probable. El que és segur es que si ho fa voldrà que el resultat quedi com una declaració simbòlica. No hi ha pla ni voluntat de que es faci efectiu. Com a màxim transformant-lo en moneda de negociació d’un nou pacte amb l’Estat central.

Si posés les urnes, CiU ho faria desapareixent com a coalició. Unió ja ha manifestat que deixarà sola a Convergència en aquesta «aventura». I a l’interior de Convergència les veus que apel•len a la «responsabilitat» estan augmentant. El mateix passa amb les principals fortunes i grans empreses catalanes: «Fins aquí no, Artur». Els bons negocis de la burgesia catalana no els interessa profunditzar la crisi del Règim del 78 i tampoc pel moment la independència de l’Estat espanyol, una plataforma privilegiada per a la seva expansió imperialista.

Perdre de vista tot això, la composició de classe dels diferents actors, és senzillament perdre el nord. Aconseguir el dret d’autodeterminació amb els representants polítics de la patronal i de la banca catalana al capdavant és veritablement una utopia. I encara més pretendre que aquest procés serveixi d’obertura a un procés constituent en el que poder resoldre els grans problemes socials que estan rere el retorn de la qüestió catalana.

Però aquesta és la visió del conjunt de les forces polítiques que estan pel dret a decidir, incloses les de l’esquerra independentista. Així expliquen la seva «mà estesa» al Govern i la submissió al seu full de ruta.

Tot i això, l’experiència feta amb la demagògia amb CiU es va cuinant a foc lent. Les exigències al Govern d’aquesta Diada o l’avançament d’ERC per davant de CiU a les eleccions europees així ho demostra. Aquesta experiència pot accelerar-se de cop en les pròximes setmanes. Si CiU acaba per desconvocar la consulta pot ser la seva mort política. Si a la desconvocatòria’hi segueixen unes eleccions anticipades, com estaria previst, amb tota seguretat les guanyaria ERC. Una força petit-burgesa que han anunciat realitzar, si compta amb majoria parlamentaria, una declaració d’independència unilateral.

Sens dubte un escenari d’agudització extrema de la qüestió catalana i la crisi política amb l’Estat. Però ni CiU ni ERC, ni tampoc la CUP, expliquen com es podria fer efectiva la voluntat del poble català. I és què encara que una votació consultiva o una declaració del Parlament serien uns gestos molt contundents contra el centralisme, no seria suficient per a que el Règim espanyol cedís la sobirania d’un territori que aporta una quarta part del PIB.

Lluny de tota il•lusió en una consecució d’aquest dret mitjançant les vies legals que ofereix el Règim hereu del franquisme, s’ha d’explicar clarament que només sobre les seves ruïnes el poble català podrà exercir el seu dret a l’autodeterminació. I per això, s’han que buscar les forces en la mobilització social amb la classe treballadora al capdavant, tant a Catalunya com a la resta de l’estat.

En una política de conciliació de classes, de gran front nacional, el flanc esquerre està condemnat a la súplica i a la pressió per no trencar la unitat. En aquesta posició estan avui ERC i la CUP, i altres grups d’esquerra que donen suport acrític a aquesta última. Quan la lluita de classes s’aguditza i el flanc esquerra passa a ocupar la posició de direcció, es demostra la impotència d’una estratègia que no es basa en la mobilització revolucionaria dels treballadors i els sectors populars, sino en la unitat amb una burgesia integrada en el capitalisme espanyol i en la confiança en els marcs legals i les vies electorals.

Aquest és l’escenari en que podem trobar-nos durant els pròxims mesos. El líder d‘ERC de «President». Una proclamació formal d’independència o una nova votació consultiva i un resultat que no pot fer-se efectiu per la por d’aquest partit a haver d’apel•lar a una mobilització que espanti a les grans i molt honorables famílies catalanes. L’esquerra independentista haurà de decidir si es manté en aquesta estratègia i actua per tant de lleial oposició com avui fa ERC amb CiU, o si trenca amb ella i aposta per una alternativa d’independència política de la burgesia.

La massiva V d’aquesta Diada treu a la llum una gran potencialitat per poder girar el rumb. La principal direcció burgesa del moviment travessa una greu crisi incrementada pel cas Pujol i que pot donar un salt en les pròximes setmanes. És possible que aquest es traslladi als carrers i al moviment estudiantil, i per aquesta via es facilitaria la possible confluència amb les lluites obreres i incorporar el moviment obrer a aquesta vasta lluita democràtica. I és dóna en un marc d’una crisi del Règim polític espanyol molt forta que podria facilitar també la confluència amb altres moviments i sectors populars de la resta de l’Estat.

Però per a que aquesta potència es converteixi en un fet, sens dubte que serà imprescindible que els sectors que es reclamen de l’esquerra anticapitalista trenquin amb la política de front nacional i sàpiguen aprofitar la conjuntura d’un gir a l’esquerra i profunda agudització de la qüestió catalana que pot obrir-se en el pròxim període.


Tras la “V” de la Diada histórica en Cataluña
Los desafíos de la lucha por el “derecho a decidir”

Una gran-onada (gran-ola) de 11 kilómetros recorrió ayer las dos principales calles de Barcelona. Cerca de dos millones de personas llenaron la Avenida Diagonal y la Gran Vía formando una V. Una V de Volem (queremos). Una V de Votar. Un claro mensaje: el pueblo catalán quiere votar y decidir sobre su relación con el resto del Estado, incluida la opción de la independencia.

Los destinatarios eran varios. En primer lugar un mensaje contra el Gobierno de Mariano Rajoy, el principal partido de la oposición, la Corona y las instituciones del Régimen del 78. Aquellos que quieren mantener encerrado bajo siete llaves el derecho de autodeterminación de las nacionalidades del Estado español. Los que están anunciando que prohibirán y evitarán la consulta prevista para el 9 de noviembre. Anuncios que cada día se expresan más como amenazas veladas contra la autonomía catalana.

También ha sido un mensaje dirigido a la comunidad internacional en la que se busca el apoyo al derecho a decidir y de la que más bien sólo se han recibido hasta ahora silencios o adhesiones al Gobierno de Rajoy como la reciente de Angela Merkel.

Por último, y esto ha sido lo más interesante de esta Diada, Otro destinatario ha sido el propio Govern catalán de CiU (Convergencia i Unió). El President Artur Mas y los portavoces de su partido vienen zigzagueando en las últimas semanas sobre qué harán ante la previsible prohibición de la consulta de parte del Tribunal Constitucional (TC).Una calculada ambigüedad sobre si la mantendrá o no, que cuando se aclara es para reafirmar que se respetará la legalidad. Lo que es lo mismo que decir que se acatará la prohibición.

La misma portavoz de la Asamblea Nacional Catalana (ANC) Carme Forcadell ha exhortado en el acto de la “V” “Parlament, Goven de Catalunya, President: pongan las urnas”. Un buen botón de muestra de cuál es la posición de los socios de CiU en el frente nacional que encabeza. La ERC (Esquerra Republicana de Catalunya) -una formación nacionalista pequeñoburguesa más radical- ha manifestado que su opción es la desobediencia civil frente a la sentencia del Constitucional. La izquierda independentista, por medio de la Candidatura de Unidad Popular (CUP), también llama al principal partido de la burguesía catalana para que encabece un proceso de ruptura del marco legal del Régimen del 78.

La “V” ha sido pues la expresión de una voluntad inequívoca del pueblo catalán a poder decidir libremente. También ha expresado el límite más agudo que tiene el movimiento a decidir que irrumpió hace ahora dos años: el que CiU se mantiene al frente del mismo. Desde 2012 las aspiraciones democráticas de los catalanes han sido canalizadas por este partido. Ha conseguido sacar de las calles el movimiento salvo en las Diadas y ha tratado de reconducirlo a algún tipo de negociación con el Estado central sobre una mejora de la autonomía y la financiación, algo en lo que ha fracasado.

Sin embargo la profundidad de dichas aspiraciones, que son también un reflejo del malestar acumulado por los efectos de la crisis económica y el descrédito de las instituciones y partidos, está llevando a Artur Mas a ir más allá de lo que hubiera querido para evitar perder las riendas. Hasta el punto verse forzado a tener que fijar una fecha para una votación, aunque reduciendo su carácter al de consultivo. Una carrera hacia adelante en la que una vuelta atrás se hace cada vez más costosa. La masiva V que se pudo contemplar ayer en Barcelona no ha hecho más que incrementar ese precio y podría ser una buena cabecera de playa para evitar que la lucha por el derecho de autodeterminación de los catalanes termine en un callejón sin salida.

La ofensiva prevista contra el 9N de parte del Estado español hace muy difícil que la desmovilización impuesta por CiU -y respetada por sus aliados de izquierda- se pueda mantener. Con toda seguridad cuando el TC anuncie su prohibición veremos nuevas y masivas demostraciones callejeras y otras movilizaciones. Como la anunciada huelga universitaria convocada para cuando eso ocurra por el principal sindicato estudiantil de Catalunya. Un “otoño caliente” aumentará sin duda la presión para poner las urnas.

Sin embargo CiU no ha dejado de ser el partido oficial de la burguesía catalana. El principal partido del Régimen del ‘78 en Catalunya. La principal mediación para desactivar la cuestión catalana desde la Transición. Una desobediencia al Constitucional sería un bombazo contra el ya debilitado Régimen del ‘78 y forzaría a que el Estado central arremetiese contra la autonomía catalana agudizándose mucho el movimiento en la calle. ¿Llegará tan lejos CiU? Es poco probable. Lo que es seguro es que de hacerlo querrá que el resultado quede como una mera declaración simbólica. No hay plan ni voluntad de que se haga efectivo. A lo sumo transformarlo en moneda de negociación de un nuevo pacto con el Estado central.

De llegar a poner las urnas CiU lo haría no sin desaparecer como coalición. Unió ya ha manifestado que dejará sola a Convergencia en semejante “aventura”. Y en Convergencia las voces que apelan a la “responsabilidad” están aumentando. Lo mismo ocurre con las declaraciones de las principales fortunas y grandes empresas catalanas: “Hasta ahí no, Artur”. A los buenos negocios de la burguesía catalana no le interesa profundizar la crisis del Régimen del ‘78 y tampoco por el momento la independencia del Estado español, el que ha sido una plataforma privilegiada para su expansión imperialista.

Perder de vista todo esto, la composición de clase de los diferentes actores, es sencillamente perder el norte. Conseguir el derecho de autodeterminación con los representantes políticos de la patronal y la banca catalana al frente es verdaderamente una utopía. Y más aún pretender que ese proceso sirva de apertura a un proceso constituyente en el que poder resolver los grandes problemas sociales que están detrás del retorno de la cuestión catalana.

Sin embargo esta es la visión del conjunto de las fuerzas políticas que están por el derecho a decidir, incluidas las de centro izquierda o la izquierda independentista que se identifica históricamente con la consigna “independencia i socialisme”. Así explican su “mano tendida” al Govern y su sumisión a su hoja de ruta.

A pesar de ello la experiencia hecha con la demagogia de CiU se viene cociendo a fuego lento. Las exigencias al Govern esta Diada o el sorpaso de la ERC a CiU en las elecciones europeas así lo atestigua. Esta experiencia puede acelerarse de golpe en las próximas semanas. Si CiU termina desconvocando la consulta puede ser su defunción política. Si a la desconvocatoria le siguen elecciones anticipadas, como estaría previsto, con toda seguridad las ganaría la ERC quien ha anunciado realizar, si cuenta con mayoría parlamentaria, una declaración de independencia unilateral.

Un escenario de agudización extrema de la cuestión catalana y la crisis política con el Estado sin dudas. Pero ni CiU ni la ERC, tampoco las CUP, explican cómo se podría hacer efectiva esa voluntad del pueblo catalán. Y es que aunque una votación consultiva o una declaración del Parlament serían un gesto muy fuerte contra el centralismo no sería suficiente para que el Régimen español cediera la soberanía de un territorio que aporta un cuarto del PIB.

Lejos de toda ilusión en una consecución de este derecho por medio de las vías legales que ofrece el Régimen heredero del Franquismo, hay que explicar claramente que solamente sobre sus ruinas el pueblo catalán podrá ejercer efectivamente su derecho a la autodeterminación. Y para ello, hay que buscar las fuerzas en la movilización social con la clase trabajadora al frente, tanto en Catalunya como en el resto del Estado.

En una política de conciliación de clases, de gran frente nacional, el flanco izquierdo está condenado a la súplica y la presión para no romper la unidad. En esta posición está hoy la ERC y las CUP, y otros grupos de la extrema izquierda que dan apoyo acrítico a estas últimas. Cuando la lucha de clases se agudiza y el flanco izquierdo pasa a ocupar la posición de dirección, se desnuda la impotencia de una estrategia que no se basa en la movilización revolucionaria de los trabajadores y los sectores populares, sino en la unidad con una burguesía integrada en el capitalismo español y en la confianza en los marcos legales y las vías electorales.

Ese es el escenario en el que podemos encontrarnos en los próximos meses. El líder de la ERC de President. Una proclamación formal de independencia o una nueva votación consultiva cuyo resultado no puede hacerse efectivo por el pavor de este partido a tener que apelar a una movilización que asuste a las grandes y muy honorables familias catalanas. La izquierda independentista tendrá que decidir si se mantiene en esta estrategia, y actúa por tanto de leal oposición como hoy la ERC con CiU, o si rompe con ella y apuesta por una alternativa de independencia política de la burguesía.

La masiva V de esta Diada saca a la luz una gran potencialidad para torcer el rumbo. La principal dirección burguesa del movimiento atraviesa una grave crisis incrementada tras el caso Pujol y que puede dar un salto en las próximas semanas. Es posible que éste se traslade a la calle y el movimiento estudiantil, y por esta vía se facilitaría la posible confluencia con las luchas obreras e incorporar el movimiento obrero a esta vasta lucha democrática. Y se da en el marco de una crisis del Régimen político español muy fuerte que podría facilitar la confluencia con otros movimientos y sectores populares del resto del Estado.

Pero para que esta potencia se convierta en acto, sin duda será imprescindible que los sectores que se reclaman de la izquierda anticapitalista rompan con la política de frente nacional y sepan aprovechar la coyuntura de izquierdización y agudización de la cuestión catalana que puede abrirse en el próximo periodo.

Publicado por Santiago Lupe

Santiago Lupe | @SantiagoLupeBCN :: Barcelona

Dejar un comentario