Quantes menys hores queden per l’arribada del 9N més es va rebaixant el contingut i significat que tindrà aquesta jornada de votació a Catalunya. Als previsibles cops llançats pel Govern central i la judicatura, els ha seguit les permanents reculades del President de la Generalitat, a qui se l’hi havia cedit el comandament del moviment pel dret a decidir.
Durant la Diada de 2012 més d’un milió de persones van sortir al carrer en favor del dret a l’autodeterminació. Una demostració de forces que es va repetir durant la Diada de 2013 i que s’ha superat aquest any amb més de 1’8 milions de manifestants. L’any escollit per fer la consulta, 2014, tenia el simbolisme del tricentenari de la victòria borbònica que va significar la centralització castellana dels territoris peninsulars. Milions de persones esperaven que 300 anys després els catalans podrien decidir lliure i sobiranament la seva relació amb l’Estat espanyol.
Però des del començament, els diferents actors del Règim del ’78 ho han fet impossible. Per una part, el Govern espanyol i el principal partit a l’oposició, amb el suport de la reaccionaria judicatura del Tribunal Constitucional i el Suprem. Han anat suspenent judicialment qualsevol intent de consulta. Això no pot sorprendre a ningú, la unitat indissoluble d’Espanya és un principi consagrat en la Constitució. No hi ha vies per exercir el dret d’autodeterminació dins dels marcs constitucionals. Ni tant sols per a que es pugui conèixer l’opinió dels catalans per temor a que això doni més forces al moviment democràtic.
Per una altra part, i com a direcció d’aquest mateix moviment, la direcció burgesa ha anat venent quelcom que no era. Una estratègia d’allargar els temps amb un doble objectiu: desgastar el moviment fent-lo estendre en el desànim i traient-lo dels carrers, i forçar alguna negociació amb l’Estat que pugui vendre per dissuadir amb una «oferta realista» als milers de persones que s’han mobilitzat durant les passades Diades. Entre tant, no han escatimat en declaracions pomposes en defensa dels drets democràtics, als que molts han donat més crèdit que a les seves actuacions.
La consulta ja va néixer amb les potes curtes. Lligada de mans per una llei de consultes que reduïa el seu caràcter a no vinculant, i pel principi sempre manifestat pel Govern català que es respectaria la legalitat constitucional. Això, com es demostra ara, era el mateix que dir que la votació no es produiria ni tant sols amb caràcter consultiu. Primer amb la suspensió del Constitucional es va treure el seu caràcter oficial, convertint-la en una jornada més de mobilització. I ara, amb el rebuig al recurs de la Generalitat davant del Suprem, la Generalitat prepara un mutis per la cara deixant la jornada en mans de les organitzacions independentistes.
Tota aquesta rebaixa ha portat a que el 9N s’hagi convertit en una jornada vista com a patrimoni dels sectors independentistes, fet que va en contra d’animar una alta participació i que el resultat pugui convertir-se en un veritable cop en favor d’ aconseguir el veritable exercici del dret d’autodeterminació.
A més, són moltes encara les incògnites sobre que passarà el 9N. No està clar si els centres de votació podran obrir. No només perquè la Delegació del Govern central estigui pressionant als directors de les escoles públiques per a que no obrin, també perquè la mateixa Generalitat, per mitja del seu Conseller d’Interior, ha deixat clar que si ho demanda el jutge o el fiscal, es posaran als Mossos d’Esquadra a retirar les urnes.
Que l’Artur Mas està portant a un carrer sense sortida la lluita pel dret a decidir és un fet. Les expectatives que milions de persones havien dipositat en el 9N com un pas en el camí per a conquerir els drets democràtics nacionals dels catalans, s’estan convertint en paper mullat. I és sobre aquesta frustració, sobre el sentiment de que «no es pot», assentat en una dinàmica de desmobilització, de treure la qüestió dels carrers, sobre la que es vol desplegar una reconciliació amb l’Estat central que es plasma en l’anunci a reprendre el diàleg el mateix 10N.
El que passi durant el 9N no serà indiferent pel full de ruta de Mas ni pel Règim del ’78. Un 9N fluix enfortirà el desànim. És el que busquen, en diferent grau, tant el Govern central com la Generalitat, més enllà de la gesticulació i el teatre d’aquestes setmanes sobre el que sempre ha prevalgut la seva «responsabilitat» i respecte a la llei. Per això és important fer una crida a que es produeixi una alta participació. En el marc de que l’han reduït a una jornada de protesta més, que sigui la més massiva i potent de les realitzades fins al moment.
Però a més de tot això, és cada vegada més urgent un viratge de 180 graus del moviment pel dret a decidir. És necessari desempallegar-se de la direcció burgesa de Mas, i amb ella de la seva estratègia de negociació i diàleg amb un Règim ancorat en la negació del dret d’autodeterminació a sang i foc. Les forces polítiques amb més capacitat per donar una alternativa no han estat a l’altura. Des de ERC fins als diputats de la CUP, passant pels eco-socialistes de ICV, tots han defensat els eixos fonamentals del full de ruta del Govern en nom de la unitat del bloc sobiranista.
En contra de la «unitat amb la burgesia nacional» que porten a terme les principals forces de l’esquerra independentista com la direcció de la CUP, l’experiència de la mateixa consulta del 9N demostra que només és possible conquerir el dret d’autodeterminació de la mà de la lluita dels treballadors i els sectors populars. Ni la burgesia espanyola cedirà la sobirania sobre Catalunya en una mesa de negociació. Ni la catalana està disposada a posar en marxa les forces socials necessàries per arrancar-los per temor a que ella mateixa sigui escombrada per elles.
Cada dia és més urgent construir un pol en el moviment que posi dempeus una perspectiva diferent. Que aposti per la mobilització social amb els treballadors al capdavant i en aliança amb els de la resta de l’Estat per enderrocar l’actual Règim i sobre les seves ruïnes poder obrir un procés constituent en el que les demandes democràtiques com el dret d’autodeterminació puguin realitzar-se.
Consulta Catalunya 9N
Una consulta que no será lo prometido
En la Diada de 2012 más de un millón de personas salieron a la calle en favor del derecho a la autodeterminación. Una demostración de fuerzas que se repitió en la de 2013 y se superó este año con más de 1,8 millones de manifestantes. El año escogido para la consulta, 2014, tenía el simbolismo del tricentenario de la victoria borbónica que significó la centralización castellana de los territorios peninsulares. Millones esperaban que 300 años después los catalanes podrían decidir libre y soberanamente su relación con el Estado español.
Sin embargo desde el comienzo los diferentes actores del Régimen del 78 lo han hecho imposible. De un lado el Gobierno español y el principal partido de la oposición, con el apoyo de la reaccionaria judicatura del Tribunal Constitucional y el Supremo. Han ido suspendiendo judicialmente todo intento de consulta.
Esto no puede sorprender a nadie, la unidad indisoluble de España es un principio consagrado en la Constitución. No hay vías para ejercer el derecho de autodeterminación en sus marcos. Y ni siquiera para que se pueda conocer la opinión de los catalanes por temor a que ello aliente el movimiento democrático. Del otro lado, y como dirección de este mismo movimiento, la dirección burguesa del mismo ha venido dando gato por liebre. Una estrategia de estirar los tiempos con un doble objetivo: desgastar el movimiento haciendo cundir el desánimo y sacándolo de la calle, y forzar alguna negociación con el Estado que poder vender para disuadir con una “oferta realista” a los cientos de miles que se han movilizado en las pasadas Diadas. Entre tanto no han escatimado en declaraciones pomposas en defensa de los derechos democráticos a las que muchos han dado más crédito que sus actuaciones.
La consulta ya nació con patas cortas. Maniatada por una Ley de consultas que reducía su carácter a no vinculante y por el principio, siempre manifestado por el Govern catalán, de que se respetaría la legalidad constitucional. Esto, como se demuestra ahora, era lo mismo que decir que la votación no se iba a llevar a cabo ni siquiera con carácter consultivo. Primero, con el veto del constitucional, se le quitó su carácter oficial convirtiéndola en una jornada de movilización más. Y ahora, con el rechazo al recurso de la Generalitat ante el Supremo, la Generalitat prepara un mutis por el foro y dejar la jornada en manos de las organizaciones independentistas.
Toda esta “rebaja” ha llevado a que el 9N se haya convertido en una jornada que es vista como patrimonio de los sectores independentistas, lo cual va en contra de animar a una alta participación y a que el resultado pueda convertirse en un ariete en favor de conseguir el verdadero ejercicio del derecho de autodeterminación.
Además son muchas todavía las incógnitas sobre qué será el 9N. No se sabe si los centros de votación podrán abrir. No sólo porque la Delegación del Gobierno central esté presionando a los directores de los colegios públicos para que no abran, también porque la misma Generalitat, por medio de su Conseller de Interior, ha dejado claro que si lo demanda el juez o el fiscal pondrá a los mismos Mossos d´Escuadra a retirar las urnas.
Que Artur Mas está conduciendo a un callejón sin salida la lucha por el derecho a decidir es un hecho. Las expectativas en el 9N que habían depositado millones como un paso en el camino a conquistar los derechos democrático nacionales de los catalanes, las está convirtiendo en papel mojado. Y es sobre esta frustración, sobre el sentimiento de “no se puede”, asentado en una dinámica de desmovilización, de sacar la cuestión de la calle, sobre la que quiere desplegar una reconciliación con el Estado central que se plasma en los llamamientos a retomar el diálogo el mismo 10N.
Lo que pase el 9N no será indiferente para la hoja de ruta de Mas ni para el Régimen del 78. Un 9N flojo va a fortalecer el desánimo. Es lo que buscan, en distinto grado, tanto el Gobierno central como la Generalitat, más allá de la gesticulación y el teatro de estas semanas sobre el que siempre ha prevalecido su “responsabilidad” y respeto a la ley. Por ello es importante llamar a que se produzca una alta participación. En el marco de que lo han reducido a una jornada de protesta más, que sea la más masiva y potente de las realizadas hasta ahora.
Pero además de esto es cada vez más urgente un viraje de 180 grados del movimiento por el derecho a decidir. Es necesario desembarazarse de la dirección burguesa de Mas, y con ella de su estrategia de negociación y diálogo con un Régimen anclado en la negación del derecho de autodeterminación a sangre y fuego. Las fuerzas políticas con más capacidad para haber levantado una alternativa no han estado a la altura. Desde la ERC hasta los diputados de la CUP, pasando por los eco-socialistas de ICV, han defendido los ejes fundamentales de la hoja de ruta del Govern en nombre de la unidad del bloque soberanista.
En contra de la “unidad con la burguesía nacional” que llevan adelante las principales fuerzas de la izquierda independentista como la dirección de la CUP, la experiencia de la misma consulta del 9N demuestra que sólo es posible conquistar el derecho de autodeterminación de la mano de la lucha de los trabajadores y los sectores populares. Ni la burguesía española cederá la soberanía sobre Catalunya en una mesa de negociación. Ni la catalana está dispuesta a poner en marcha las fuerzas sociales capaces de arrancárselo por temor a que ella misma sea barrida por ellas.
Es cada día más urgente ir construyendo un polo en el movimiento que levante una perspectiva diferente. Que apueste por la movilización social con los trabajadores al frente y en alianza con los del resto del Estado para derribar el actual Régimen y sobre sus ruinas poder abrir un proceso constituyente en el que las demandas democráticas como el derecho de autodeterminación puedan realizarse.